Reincorporació a la feina després de tot l’estiu!!!

S’ha de dir que durant aquest estiu no he actualitzat ni un cop, però, això no vol dir que no hagi fet feina!!!

Per començar, vaig concertar una entrevista amb un dels neurolegs més reconegut d’Espanya: En Jordi Montero (s’ha de dir que es el meu tiet).

Gràcies a ell vaig poder orientar el meu treball cap a una direcció més concreta, després de que ell m’hagués fet una bona introducció sobre els aspectes més científics que ens efecten directament després d’experimentar una emoció de por.

Em va ajudar a modificar els factors que volia mesurar, de manera que van quedar com que, faria l’experiment a 8 subjectes (cantitat molt poc fiable un cop hagi tret les conclusions, però que esta dintre del meu avast com a estudiant de 2n de batxillerat, i que com a mínim una mica orientatives si que seran), dels quals 4 seran joves (per sota dels 30 anys) i 4 seran adults (per sobre dels 30 anys). Despres dintre de cada grup de 4 dos seran homes i dos dones dels quals un home tindrà un metabolisme més elevat que l’altre, i el mateix amb les dones.

D’aquesta manera comprovaré si l’edat, el sexe i el metabolisme son rellevants en el grau de por que percep un individu.

A part de això, exposaré als voluntaris un petit fragment d’una pelicula de por, igual per a tots, mentre els i mesuro el ritme cardiac amb un pulsòmetre, per tal de realitzar una evaluació de l’activació del sistema autonòmic (que vindria a equivaldre a l’activació del cos de forma subconcient) i després els preguntaria quin grau de por han experimentat en una escala de 0-10 (prenent com a 10, el ensurt de la seva vida), per tal de examinar l’evaluació cognitiva (com un subjecte interpreta un perill, li dona un grau de perillositat d’una manera conscient).

 

A part d’aquesta remodelació orientativa del treball, s’ha de dir que ja he començat amb la part practica i he realitzat l’experiment a 3 dels 8 subjectes als que els hi tinc que fer: dos noies (amb els metabolismes diferents), i un noi (amb un metabolisme força baix), i els resultats han estat força interesants!!!

Per ultim dir que m’estic llegint un llibre que s’anomena “Anatomía del miedo”, d’un filòsof molt conegut que es diu José Antonio Marina, di que intentaria concertar una entrevista amb ell, en un futur molt proper.

No Gaire que explicar

Aquests dies no he pogut dedicarme molt al blog. Entre altres coses degut a que he estat més ocupat (pel que fa al tema de Treball de Recerca) amb el Projecte del Trevall que no pas amb altre cosa, i no he pogut indagar més en el tema. De totes formes segueixo buscant nous “sketxos” per pàgines web com el Youtube, on apareguin sustos, com per exemple: http://www.youtube.com/watch?v=O2Uxe9xG6HA&feature=related, i tota la saga d’aquesta beguda energètica. A part de això no he pogut veure res més…

De moment fins aqui tot.

Ultimes compres!!!

Per fi tinc dos nous materials per poder dur a terme la meva pràctica. Per un banda… me comprat dos llibres els quals, el tema principal és la por… Un s’anomena:

Cuando el amor se encuentra con el miedo, de David Richo. Putser sermbla que dintre del que cap no tingui gaire a veure amb la por en si.. per es que llibres de por, de por sol, no n’he trobat, diria que no existeixen; i per tant només trobo llibres de autoajuda. De totes formes aquest llibre té un molt bon apartat teòric sobre la por.

Tengo Miedo, Carisma y liderazgo a través de la gestión del propio miedo, de Carmen García Ribas. Aquest putser, és el millor dels dos, ja que profunditza més sobre el concepte de por, a demés de tenir un socos apartat sobre les fases de la por.

Per ultim també he tingut una nova adquisició, un joc d’ordinador, proporcionat per en Jordi Chen, anomenat: F.E.A.R. Aquest joc es tracta de un rol acció, en el que tu ets un component d’una escuadra de l’exercit America, especialitzada en fenomens paranormals. La teva tasca, en aquesta misió, es elminiar un doctor malvat que controla un grup de soldats clons, amb unes habilitats especials superhumanes.

Si ho sé, és una mica extrany, pero per aixó el joc és tan bo i adictiu, en acabar et queden moltes coses sense poder resoldre el perqué que fagin el joc tan adictiu. Aquest joc pensp ultilitzarlo, de la mateixa manera que els videos, ja que conte una enorme cantitat de situacions extrem, ensurts, tensió, que ajudaran en el meu proposit. Realment es una adquisició molt interesant, a més, els jocs tenen una avantge sobre les pelicules, fan que mantinguis una atenció constant en el joc, i es molt fàcil veure clarament les reaccions davant de perills “reals” (dintre del joc ti va la vida).

Ja he comensat a pendre les meves primeres dades de l’experiment aplicades a mi, i dona molt bons resultats.

Proba de els primers signes que manifesta el cos davant del terror.

L’altre dia vaig començar a experimentar amb el nou pulsòmetre que m’he comprat. Us explicaré de què es tracte. En el meu cas, és un pulòmetre de fer esport. Es tracte d’un rellotge, que, ademés de ensenyar la hora i el cronòmetre, també ens pot ensenyar el nostre ritme cardíac, mitjançant una serie de algorismes (que jo desconec). Per tal de calcular-l’ho la persona s’ha de colocar una espècies de cinturó o cinta, on en una de les parts, que és de plàstic, es troba el detector; i aquest detector s’ha de colocar d’una forma determinada per tal de que pugui fer la seva feina correctament. L’aparell es aquest:

I bé, doncs amb aquest aparell vaig fer la primera proba.

Vaig simular una de les probes que vull fer als meus subjectes. I doncs bé, em vax descargar una pelicula que encara no habia vist, de terror es clar, i mentre la veia em vaig colocar l’aparell al pit (com indica les instruccions) i vax fer les primeres preses de dades i observacions bàsiques, es dir, una presa de contacte.

La pelicula no era de Terror absolut, es tractava de Saw 1, una pelicula força escaroseta (pero molt interesant), i que tret de 2 o tres ensurts, no feia una por extrema. Sembla ser, per fonts fiables, que aquesta primera entrega d’aquesta saga es la més suau, així doncs anirem per passos. Pero bé, els meus resultats foren:

El meu estat cardíac en repòs (sentat) és d’entre 60 i 70 pulsacions per minut.

El simple coneixament de saber les intencions que tenia (anar a veure una pelicular de por a les 10 de la nit), van fer que el meu ritme cardiac augmentes a entre 70 i 82 pulsacions.

Al començament de la pelicula, on teoricament arrives a graus de tensió alts pero el desconeixament absolut de la trama (por a lo desconegut) dona lloc a un augment i estabilització que durarà tota la pelicula de 82 a 90 pulsacions. Aquest augment (encara que en aquest experiment no siguin rellevants) torbem un augment de la persepció sensorial, una major concentració, i un intent de deducció-predicció (per poder-se antisipar a lo que succeira, mitjantçant el descartament de hipòtesis). També notem la tensió dels musculs en general, i sensació de fret (degut, posiblement, a el fet que la sang s’acomuli als punts mes necesaris).

En moments de tensió (és a dir, moments en que la probabilitat d’un ensurt augmentan exponencialment a un elevat ritme) les pulsacions arriben a una freqüència de 95 i 98, molt estables. En aquest moment tots els sistemes de alerta estan activats i qualsevol moviment per perillos que li sembli al nostre subconcien ens fara saltar. En molts casos duratn aquets moments s’aprecien els sistemes de preparació al màxim (suor freda, dilatació de les pupiles)

En el moment de l’ensurt previst (és a dir, que em pogut calcular i posar tots els sistemes d’emergencia, i em pogut fer l’analisis deductiu de la situacio) les pulsacions arriben entre 100-110, pero són valors molt poc estables, molt variables, és a dir, pujen i baixen molt facilment. Aquest valors es mantenen durant un període de 6 segons aproximadament. Moltes vegades (com a tret fisiològic caracteristic de la situació en qüestió) notem com un xoc electrostàtic que ens recorre el cos (en molts casos bé acompanyat del denominat bot), doncs bé, aquest és el disparador electroquímic que fa que tots els sistemes de defensa saltin, i el fet de que sigui tant ràpid justifica que sigui tan efectiu en molts casos. El que passa és que en el cas de estar veien una pelicula, el concien, que sap que no és un perill real, intenta frenar el impuls de supervivència, tot i aixó aquest impuls electroquímic es tan poderós que tot i el control no pot evitar que es dispari. Tot i el poder que deixa anar aquest impuls, el ritme cardíac no es veu alterat. Aquesta deducció ve infundada pel fet de que quan realment es dispara el ritme cardiac a nivells impresionants (per l’estat de repòs en que es trobem) és quan realitzem algun moviment just després de l’ensurt (és a dir, comprès entre els 6 o 7 segons després). Això es degut (segons la meva hipòtesis) a que tota la energia acumulada es descaregarà en qualsebol moviment que realitzem. En aquest moment, quan realitzem el moviment, el ritme cardiac (en el meu cas) arriba a 120 pulsacions per minut. Una ANIMALADA!!!

L’ultima proba que he tingut en compte és en el cas de no poder preveure l’ensurt. En aquest cas, suposem que el nostre ritme cardíac està entre 87 i 95 (tensió contiuna durant la pelicua), doncs en el moment menys esperat, el impuls electroquímic es dispara sense contemplacions, i com que no ha hagut el raonament deductiu previ, es descontrola. Moltes vegades fem moviments que no controlem o no ens donem conta, com per exemple (parlo sempre del meu cas, que es l’únic que he pogut experimentar fins el dia de avui), posar-se les mans al cap (protegir una de les parts mes importants del cos) o agafar-nos inconsientment a qualsevol superficie que estigui al nostre avast, degut, segons la meva hipòtesis, a el conjunt de processos racionals inconsients (degut a la poca previsió del perill, en aquest cas el ensurt) que realitza el nostre cos per tal de salvar la vida, com en el cas d’agafar-se a la seguretat que ens aporta el contacte amb un posible objecte de defensa, o de moltes vegades, d’estabilitat i control estàtic.

Bé doncs, espro que per ser el primer experiment hagi estat satisfactori.

PD:Sentu les faltes ortogàfiques, no he pogut utilitzar el word previament, per fallos tècnics.

Primers Experiments-Concretar Factors Visuals

N’ho us heu preguntat mai per què una imatge ens cause terror? Bé doncs seguint algunes deduccions he arrivat a la conclusió de que els factors més significatius es troben en la “anormalitat” de la imatge. El nostre reconeixament visual, en general, es produeix d’esquerra a dreta i de la zona baixa a la alta. Per tant, qualsevol cos que aparegui per el marge dret o per la zona alta, ens causarà més impressió. Quant ens trobem amb una persona, el primer impuls involuntari al observarla és el de mirar-la a la cara, pel fet de que es trobi a la mateixa altura i no implica ningun moviment extern (físic, com moure els ulls o el cap). Acte seguit l’impuls ens condueix a les mans, al cos i finalment, encara que no sempre ho fem, les cames o els peus. Aixó es un fenomen natural, completament automatitzat, de supervivència. Al mirar a la cara podem saber l’expresió del individu i per tant les seves intensions, acta seguit (en el cas dels humans) les mans, que poden ser portadores d’algun objecte. També intervenen els colors moltes vegades pero no són algu realment significatiu. Un cop fet aquest reconeixament visual (que pot dura uns 2 segons) el subconsien, utilitzant experiencies pasades, detecte si aquell individu (sempre parlem d’humans) pot suposar un perill, en aquest cas depenen de la persona i del perill es pot reaccionar amb el instint anomenat “Lucha-huida”. La questió interesant és quant el cervell rep una imatge que no entre dintre del context que podriem anomenar lògic o real, i llavors requereix l’ajud del consien, per deduir la visió i la reacció que ha d’empendre. Aquestes imateges acostumen a ser impactants i per tant es queden gravades en la memoria a curt termini, o inclus a la de llarg termini, convertint-se en alguns casos en fobies o traumes. Us posaré un exemple:

 

 

 

 

 

Aquesta imatge es molt impactant, primer per la irracionalitat de la imatge, es a dir, la mescla entre el terror del context i la inocencia de una nena petita. Si us i fixeu amb el que primer us heu fixat a estat o amb la cara (per l’expresió que porta i sobretot amb els ulls, que són un gran indicador de l’expresió, i que mostre una indiferencia infrahumana) o, com que esta en una distancia més allunyada, amb el fet de que no apareguin cames i dongui la sensació de que esta flotan (ja que dintre del nostre consien sabem que es completament irracional). Per ultim la monocromia de la imatge i la “mala qualitat” d’aquesta són factors que ajuden a que la imatge es gravi en la memòria a llarg termini, ja que la imatge es tan terrorífica que en el cas de que es tornes a repetir, la reacció fons instantània i poguesim salvar la vida; es un sistema de defensa natural molt útil en molts casos, pero molt molest en mols altres (fobies, traumes).

Per ultim per tant de resumir-ho tot molt, podem deduïr que el que causa el veritable terror o angustia es troba compres en la franja de la irracionalitat.

Bé doncs aixó és tot avui, us mantindre informats sobre nous descobriments.

PD:Perdoneu les posibles faltes ortogràfiques.

Diari 1

Terror

Ja he entragat el primer full de recerca. Al final he decidit fer un estudi sobre Investigació sobre el grau de por (angustia) que experimenta el cos, tenint en compte les característiques físiques de un mateix i el tipus de canvis inesperats per a un, que puguin produir-se en el ambient i puguin suposar un perill per una persona. Trobo que pot ser un trevall que doni uns resoltats molt bons, i a més es poden crear unes practiques molt interesants. Ara només em queda concretar el tipus de practiques que faré, que aniran seguint les variables que hagi triat per tenir en compte, en el meu treball.

I be doncs, això es tot per el moment. Paul